Com es diagnostica?
El diagnòstic del TOC és clínic, és a dir, es fa a través dels símptomes que presenta la persona, i els criteris que s'utilitzen són els que s'especifiquen al Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns mentals (DSM-IV).
Aquest manual explica que el pacient presenta un TOC si té obsessions i compulsions que li resulten excessives o irracionals, és a dir, que sap que no poden ser reals. A excepció dels nens, els quals poden presentar TOC tot i pensar que les obsessions que tenen són racionals. A més a més es considera que els pacients pateixen TOC només si les seves obsessions els suposen una pèrdua de temps important (més d'una hora al dia), si els hi provoquen un malestar clínic significatiu i si els hi afecten la rutina i les relacions personals, laborals o socials. També s'han de reconèixer com a pròpies, s'ha de presentar una resistència a elles, i no han de ser plaents, encara que calmin l'ansietat. Finalment, s'ha de comprovar que el trastorn no sigui causat pels efectes fisiològics d'una substància o d'una malaltia i també s'ha de comprovar si existeix un altre trastorn, el contingut del qual no es pot limitar a ell, com per exemple la preocupació de patir una malaltia en la hipocondria o el fet d'arrencar-se els cabells en la tricotil·lomania.
Tot i això, normalment es triga molt a diagnosticar als pacients, ja que no expliquen els símptomes, perquè els hi provoquen vergonya donat que creuen que són els únics que les pateixen. El trastorn es diagnostica a través de la història clínica, que es basa en una entrevista clínica al pacient i a vegades amb els familiars. D'aquesta manera s'obtenen les característiques pròpies del TOC diagnosticat, dades sobre possibles símptomes d'altres trastorns o malalties psiquiàtriques que pugui tenir el pacient, i informació sobre els antecedents psiquiàtrics familiars. També és important estudiar la situació psicosocial del pacient en aquell moment i abans dels símptomes, des de la interacció familiar, les relacions socials, l'adaptació a l'entorn... i investigar sobre les visites i els tractaments que ha realitzat el pacient anteriorment.
Per reduir la angoixa davant d'un pensament s'han de seguir uns passos essencials:
Reconèixer
Consisteix a fer una pausa i etiquetar el pensament. Davant el pensament has d'observar el moment en el qual es presenta, les emocions i les sensacions. Has d'estar el més atent possible sense jutjar.
Només són pensaments
Els pensaments són automàtics, per això el millor és deixar-los estar sent conscient que no poden fer-te mal. Si continues pensant, la por augmenta i apareix l'ansietat, per tant és millor deixar que el teu cos es calmi i allunyi d'ells.
Acceptar i permetre
Has de permetre que els pensaments estiguin presents sense desitjar que marxin, ja que aquesta actitud t'ajuda a comprendre la poca importància que tenen. Així ja no has de lluitar contra ells, per tant perden el poder.
Flotar i sentir
T'has de concentrar en el lloc on estàs quan tens els pensaments no desitjats. Que pots veure, escoltar, olorar i tocar?
En sentir-nos angoixats la nostra ment flota a un futur imaginari on no tenim aquests pensaments, però hem d'evitar això, perquè imaginar el futur així no ens permet viure el present amb aquesta condició.
Temps al temps
Simplement permet que els pensaments estiguin presents, només són pensaments, per això no cal tenir pressa. Donar-li temps al temps és el millor per la recuperació. Has de recordar que aquests pensaments produeixen ansietat, però en cap moment estàs en perill. Si deixes passar el temps, observaràs com tot s'estableix en el seu lloc.
